dilluns, 19 de novembre de 2007

"Escolta Espanya...Adéu Espanya"

(Article publicat al diari Independent nº 39,Sant Adrià)
Així es com comença i acaba “l’Oda a Espanya” d’en Joan Maragall, podem dir doncs que la figura del català emprenyat és una figura que corre per les venes dels catalans de fa temps, molt de temps.

És molt curiós constatar que quan mires enrere en el temps t’adones que el temps passa, que canvien moltes coses però que hi ha coses que no canvien i una d’elles és el tarannà català, és el mateix “modus operandi” de fa segles, potser la nostra creu.

Com deia aquesta poesia comença fent un crit, posant de manifest la nostra incomprensió intentant mitjançant la didàctica dialogar, intentar explicar que passa però acaba com acabem tots els catalans quan negociem amb Espanya; emprenyats i a més amb un missatge ben clar: esgotada la didàctica i el diàleg només queda sortir d’allà on no ens volen.

Últimament la política a Catalunya és un terratrèmol: recurs contra l’Estatut, apagada a Barcelona, casa gran del catalanisme, caos a Rodalies – Renfe, discurs del President de la Generalitat alertant a Espanya.

I si en pensem profundament que es fa trobarem que es fa la falsa oposició, la famosa didàctica, el intentar explicar, alertar, fins i tot crispar l’ambient per intentar que a l’estat s’adonin de la fustigació a la qual ens tenen sotmesos, no d’ara, des que no som independents i d’això ja en fa 300 anys. Però ja és tard companys, ara els ciutadans de Catalunya ja estan farts d’aquesta situació colonial i mostra d’això són les enquestes on creix el sobiranisme català.

Perquè per fi els ciutadans ens adonem que volem emancipar-nos, que volem ser nosaltres qui resolguem els nostres problemes, que volem que el que és nostre es quedi aquí, que volem que la nostra llengua no mori, que volem sentir-nos lliures. No volem arribar tard a la feina després de 2 hores de viatge en un trajecte Sant Adrià – Castelldefels, no volem que ens continuïn espoliant, no volem que maltractin la nostra llengua, cultura i nació, perquè és un dret humà.
A algú li sorprenen les declaracions del President de la Generalitat alertant a Espanya de la desafecció de Catalunya envers Espanya, només es un intent més de fer didàctica, però com deia abans ja és massa tard ara és massa tard per aturar la figura del català emprenyat i les conseqüències que això porta, per això jo personalment faig una crida perquè agafem la nostra falç, la democràcia, i lluitem contra les hostilitats espanyoles, fem servir el pes dels nostres vots a favor de la Catalunya sobirana i independent.

Perquè catalanes i catalans, adrianenques i adrianencs, ja arriba l’hora, ja toca el dia que cridem com en cridava en Maragall ara fa ja un segle: “Adéu Espanya!”
Rubèn Arenas

diumenge, 18 de novembre de 2007

Jo també sóc antimonàrquic, i què?

(Article publicat a la tribuna del diari Independent nº34, Sant Adrià)
Hem trigat trenta dos anys a assolir la maduresa que ens cal per entendre que a les societats democràtiques és totalment legal qüestionar les pròpies institucions i demostrar-ho públicament, sembla però que en aquest estat no ho entenen això, és el món a l’inrevés.

Resulta que pots cremar fotografies del president del govern que és una persona elegida pel poble, no per designi diví ni qüestions de sang, i només t’exposes a una possible demanda per atemptat a l’honor no massa greu, mentre que quan ho fas a una persona que ens ve imposada per la Llei de Successió que establí el règim anterior que per cert i si a algú se li escapava era feixista, et poden caure de sis a divuit mesos de presó, com deia al començament és el món a l’inrevés.
No és més que la evidència que alguna cosa del sistema falla, que aquesta democràcia de paraula encara viu ancorada en les pors del passat, i ja era hora d’alliberar-nos, ja era hora d’emancipar-nos del franquisme ideològic, i això passa per demostrar en públic una de les primeres llibertats democràtiques: la llibertat d’expressió.

No és que el rei sigui el cap de l’exèrcit i símbol de la unitat d’Espanya, no és que la Corona rebi una quantitat desorbitada per un treball de representació, no és que aquests diners es podrien invertir en els problemes reals de la ciutadania, no és que paguem també les monarquies que es troben a l’exili a Espanya com la grega ni que també li paguem als Savoia, és simplement llibertat d’expressió. Com he començat, jo també sóc antimonàrquic i que vingui qui vulgui a casa meva a buscar-me a portar-me a l’Audiència Nacional i que m’empresonin divuit mesos si volen, perquè em podran buidar les butxaques, el compte corrent, em podran extorsionar, i fins i tot si els hi plau assassinar però no podran acabar amb els meus ideals, no podran acabar amb el republicanisme, ni amb la democràcia.

Em refereixo a la democràcia de veritat, a la democràcia desacomplexada a aquella on els seus dirigents no tenen por a fer-la servir i a adonar-se que la realitat que ells viuen a palau és ben diferent a la del carrer, i aquella democràcia on realment la sobirania resideix al poble i els poders emanen d’ell i la veu la té el poble, tal com era Atenes als albors de la democràcia on el poble decidia el que volia. Avui no en tenim pas veu, perquè encara que se’ns reconegui d’una part se’ns veta la llibertat d’expressió per una altra, i estem encara en una pseudodemocràcia plena de contrarietats, venent una imatge de progrés i ancorats fermament en la por al mateix règim que tenim ara, són la cara i la creu de la mateixa moneda, d’una Espanya que ja no s’aguanta per enlloc, d’un imperi molt decadent, diria que més que mort, ple de malves.
Per això, demòcrates de cor i ment lluitem per la vertadera democràcia que vetlli per la llibertat, pel dret a decidir dels pobles que doni la veu al poble i la tregui als que ens oprimeixen amb la seva ofegadora corda del poder.

Rubèn Arenas