dilluns, 31 de desembre de 2007

Euskal Herria - Catalunya...el somni

I estàvem allà, 17.30 h. de la tarda, 9 hores d'intens viatge entre Barcelona i Bilbao. Entrem a la ciutat i després de no masses voltes, ens dirigim a San Mamés, la Catedral del futbol.
Cada vegada sentia més les palpitacions del meu cor, era un núvol, una sensació de llibertat que no havia sentit fins llavors, i es que era el plaer de sentir-te independent,de veure com una nació es mou al uníson, de veure fet realitat allò pel qual lluites.
Entrem al camp, i cada vegada em sentia millor era com entrar en un estat d'extasi profund, tot voltaba envers un mateix tema: Catalunya. Totes les mirades posades en la posada en escena d'un partit que podriem dir històric i polític. He sigut un afèrrim defensor de la independència entre esport i política, però ahir em vaig adonar que és impossible separar els sentiments d'un poble per temàtica, tot va en el mateix lot. Els crits a la independència constants i que venien de tot el camp tota una olla a pressió, cantar Els Segadors, veure com el teu equip marca un gol, era una alliberació adrenèrgica constant, era emoció en estat pur. Vaig sentir Catalunya corrent per les meves venes, utilitzant la teoria de la relativitat del sr. Einstein, que diu que la materia es pot convertir en energia i a la inversa, vaig sentir que el que fins aquell moment havia estat un ideal intangible es feia realitat i com sempre et ve de sorpresa sense saber-ho, quan menys t'ho esperes.
Després del partit, els comentaris amb els companys i amics per acabar de lligar una nit intensa, plena d'emocions i de sensacions gratificants. Ens fiquem de nou a l'autocar, i nou hores de tornada, que me les vaig passar descansant i dormint fins arribar de nou a Barcelona. Al cap i a la fi, al arribar i despertar...em vaig adonar que despertava d'un somni més enllà del que sembla obvi, despertava d'un dia d'independència. Venia d'un lloc on havia sentit a les meves carns,que Catalunya era un estat lliure i estar de nou aquí volia dir el tornar a claudicar al meu somni.
Adrianencs i adrianenques, estic fart de claudicar al meu somni, d'haver de conformar-me amb el peix al cove...vull la independència i la vull perquè no és només és el meu somni. És la realitat que ens farà millorar, seguir sent una comunitat autònoma només ens reporta fustracions, problemes i dolor, siguem valents i renunciem a l'Estat que ens ofega, obrim pas a l'única solució: INDEPENDÈNCIA.

Rubèn Arenas i Garcia

dilluns, 24 de desembre de 2007

Arriba el Nadal i el discurs de "sa majestat"

Començo l'entrada d'avui trist i cansat tot s'ha de dir. Cansat de treballar per al consumisme i trist de veure com la gent hi cau any rere any en la mateixa trampa d'atracció espiral a aquest.

A vegades quan hi penses en el Nadal fredament te n'adones de la gran farsa que vivim, exceptuant els nens que són els que viuen la màgia i els que tenen el vertader esperit nadalenc, tots els demés som complices d'una gran farsa que anem articulant al voltant d'un únic beneficiari, el món empresarial. De fet les multinacionals insensibles i frívoles són les que monten tot per fer negoci, i no un negoci implicat en els sentiments d'una terra o l'esperit d'aquests dies sinó un ànim de lucre exacerbat. No en veig com a reclam publicitari el Tió, mireu els catàlegs de joguines que segur han arribat a casa vostra, no en veureu de cap multinacional implicada en saber que més enllà dels diners del Nadal hi ha una tradició cultural, uns sentiments d'arrelament, tota una parfernàlia per alguns però plena de significació per molts altres. És data de recordar els que ja no ens acompanyen, de reunions familiars, de sentiments trobats, de generositat i solidaritat, a la fi és un temps de pau interna. I senyors, amb els temps que corren la pau encara que sigui només una setmana es valora, de fet va a preu d'or. Jo humilment vull proposar a tots aquells que intenten treure un benefici d'aquesta festa de la Pau, que ho deixin de fer, que inverteixin tot el que guanyin en donar-ho a la gent que més ho necessita perquè puguin tenir cobertes les necessitats bàsiques com a mínim. Perquè els diners que guanyen són diners tacats, tacats de l'oli pringós del passotisme i l' apatia. Lluny del esperit calmat del Nadal.

També vull aprofitar per dir que amb el Nadal, ve una de les coses més odioses, a part del consumisme irracional, del Nadal: el discurs del rei. Trobo infantil, i fins i tot vergonyós que intentin dogmatitzar-nos amb aquesta figura, que tots sabem que fa. Ens intenten vendre en un discurs, tot una muntegada de treball fet i ben fet per part de la casa reial. Es pensen que així justifiquen els milers de milions que es porten per fer el no res?
Sort que la ciutadania, lluny del que pensen a palau, és una ciutadania inteligent que sap que no cola, que està farta d'aguantar sermons autocomplaents sobre la feina d'un rei en democràcia que pinta el mateix que una urna en una dictadura.

Les JERC - Sant Adrià i mitjançant aquest blog instem a la ciutadania a BOICOTEJAR aquest acte funest de la televisió nadalenca, a mi em dóna nàusees veure un monigot parlant sobre un treball pel qual cobra milionades, mentre que els seus "súbdits" veuen com puja l'IPC fins al 4.6 %. Ell no us demana el que feu en tot l'any, no ens escolta un per un per sapiguer ni quant cobrem ni que fem, per tant no el mireu amb ell, perquè l'únic que volen es fer-nos creure que els diners invertits en la realesa serveixen per alguna cosa.

JERC - Sant Adrià i jo com a Portaveu de les mateixes, us desitjem un Feliç Nadal i un Bon Any nou. Esperarem que aquest sia el nostre any d'independència, com a minim seguirem lluitant per aconseguir que estigui més a prop.

Rubèn Arenas i Garcia

dijous, 20 de desembre de 2007

1 mes de blog


Ara fa 2 dies hem arribat al mes des de la opertura d'aquest blog, des de les JERC - Sant Adrià en fem una valoració molt positiva d'aquest blog. Si més no ens serveix als joves per desfogar-nos de l'estrés diari, del rutinari dia a dia d'estudiants o per alguns el rutinari dia a dia com a treballadors.


Vem nèixer amb l'objectiu de ser la finestra del jovent independentista adrianenc i volem construir aquest espai com a un lloc sòlid. I per això necessitem el vostre ajut, així que tots els que hi entreu esteu convidats a participar-hi. Aquest espai vol tendir a ser bidireccional i igual que nosaltres en proposem temes i denunciem allò que ens resulta intolerable volem que ens proposeu coses a fer, comentaris, fins i tot que ens demaneu informació si voleu.


Som una organització de joves que té dues vessants: la seriosa, que és la part política per la qual lluitem per l'alliberament dels Països Catalans i la divertida on ens ho passem bé gaudint d'events com l'Acampada Jove. De fet l'éxit de la nostra organització es basa en la barreja perfecta entre treball per la terra i diversió, per tant ens prenem la lluita com una festa o dit d'altra manera fem festa per plantar-nos davant la realitat i lluitar per canviar-la.


Vull engrescar-vos a tots els que sentiu els quatre dits d'en Pilós gravats a foc al vostre pit a sumar esforços per arribar a un bé comú: una Catalunya lliure. Estic segur que amb la dedicació de tots i implicant principalment els joves que som el pilar del futur, construirem la Catalunya independent que volem veure.

dijous, 13 de desembre de 2007

Ja està bé...volem mobilitat i a bon preu!


Any rere any els estudiants veiem la mateixa noticia a finals d'any. I són sempre les mateixes excuses, la pujada de l'IPC, l'increment de líneas i serveis del transport, l'augment de freqüències i ara hem d'afegir també el fet de que obrin el metro els dissabtes durant tota la nit.
Per quan algú es preocuparà de fer-nos la vida més senzilla als joves? Us heu adonat de la gran quantitat de problemes que tenim nosaltres? Mobilitat, precarietat laboral, habitatge i a més la dimensió dels mateixos. Crec que ja tenim prous problemes i força importants com perquè algú es preocupi de nosaltres i de la nostra realitat quotidiana. Per això, des de les JERC - Sant Adrià, denunciem l'encariment de la tarja integrada de transport. Però a més, volem que aquesta denúncia sigui també constructiva, per això demanem que es fagi com en d'altres països europeus, on els estudiants gaudeixen de certs descomptes, i els joves en general també. De fet tot això va més enllà per exemple a ciutats com París o Londres, trobem descomptes importants alguns arriban fins al 50 % del preu total en activitats culturals: museus, teatre, etc.
Demanem que si us plau, tinguin en compte les nostres dificultats cada cop més importants i estudiin la creació de tarifes especials per a joves i estudiants, ja que de la nostra mobilitat depèn la nostra competitivitat del demà.

dimecres, 12 de desembre de 2007

Per això vull l'independència...

Avui, des de Esquerra Republicana de Catalunya s'ha encetat la precampanya electoral. Al vídeo d'aquesta precampanya surten dones i homes catalans, donant raons per les quals volem l'independència. I sobretot em congratulo de veure a un home, en castellà, defensant la independència. Ja era hora que donessim aquest pas. Perquè com diu en Ridao, el meu pare i avis són d'Espanya però jo vull la independència.

Quan donava els primers passos en aquest món de la política, tenia clarisim que les meves idees eran clarament socialistes i independentistes, però no trobava el lloc. Pensava que Esquerra era un grup tancat , i que et demanaven sang catalana per entrar-hi. Però benvolguts companys, la ignorància i la manca de proximitat porta a aquests errors que semblen molt senzills de resoldre però que esdevenen veritables barreres psicológiques a la projecció dels teus ideals. Quan finalment em vaig decidir a entrar-hi, tota una realitat ben diferent de la que jo pensava se'm va presentar davant els ulls i em vaig adonar que el meu cas en ciutats com Sant Adrià, Badalona o Santa Coloma de Gramanet estàn a l'ordre del dia. I que en som valedors, com qualsevol altre, de la causa independentista.

Més enllà de la llengua que es parli a casa teva, més enllà de la procedència geneàlogica familiar, més enllà del equip de futbol del qual siguis seguidor, pots ser apologeta de la independència. Perquè la independència és un tema de sentiments, és la sensació de pertinença a un lloc concret i voler que aquest lloc millori les condicions de vida dels seus ciutadans, per tot això JO TAMBÉ VULL L'INDEPENDÈNCIA!

dilluns, 10 de desembre de 2007

Per la llibertat de premsa!


Des de les JERC de les comarques gironines s'ha escrit un manifest, com a reacció a les declaracions de Joan Ferran en les quals va titllar a TV3 de la televisió menys governamental de l'estat. Davant d'aquesta mossegada a la llibertat de premsa, i davant la tardança de la societat civil en reaccionar a aquestes paraules tan descaradament antidemocràtiques, no els hi ha quedat altre remei que encetar una campanya a favor de la netedat d'aquests ambients autocràtics i la imposició de la democràtica llibertat de premsa.

Per un país plenament democràtic, denunciem aquest fet i signem aquest manifest.


Ho podeu fer a la següent adreça: http://www.perlallibertatdepremsa.cat/


dijous, 6 de desembre de 2007

Jornada anti-constitucional, trenquem amb Espanya


Avui, les JERC - Sant Adrià de Besòs vol cridar a tot el jovent adrianenc a sortir al carrer per manifestar-nos i concentrar-nos a la Plaça de la Mercè a Barcelona en contra d'aquesta Constitució anacrònica i postfranquista. I dic postfranquista perquè tot i que va ser després de la mort de Franco, encara volaba el seu esperit entre els diputats al Congrés espanyol si més no sobre alguns d'ells, l'exèrcit encara tenia la batuta i el colpisme era una amenaça aterradora per una democràcia acabada de nèixer.

Jurídicament no sóc cap entés però sentimentalment està desfasada i no reflexa la realitat de l'estat, a més lluny de la primera constitució espanyola liberal - "la Pepa" -que va ser reconeguda com una de les més avençades del seu temps; aquesta representa la creació d'una democràcia dèbil amb els pilars al règim que la precedeix.

Per això des del jovent independentista ens manifestem en contra, perquè va contra la nostra generació i el que és més important contra la democràcia i els sentiments dels ciutadans.

dimarts, 4 de desembre de 2007

Manifestació 1 - D: Éxit rotund del sobiranisme


Tot i que no s'han de fer lectures partidistes d'una manifestació ciutadana, si que cal destacar l'aire sobiranista que es respirava a Barcelona el passat dissabte. No sé si era pel calor ciutadà i la pròpia inèrcia de la manifestació, però els crits a la independència, els xiulets a les banderes forànies i els càntics venien de tot arreu fins i tot d'aquells partits que no s'alineen obertament amb la independència.


Jo desde aquest petit i humil racó internauta insto als partits que estaven allà que es posicionin sense ambigüetats, ja està bé d'amagar-nos del que som. No és cap delicte ser independentista, i qui no ho entengui s'està perdent la grandesa de la democràcia.


Dir també que em sembla ridicul l'intent de boicoteig a la manifestació fent coincidir aquell dia el restabliment del servei de Renfe, no és que no vulgui que els ciutadans tinguin els seus serveis de fet em manifestava perquè els tinguessin. Però no m'agraden aquests jocs de populisme, aquests xantatjes emocionals, els catalans ja estem farts d'ensumar tot allò que ens imposa el imperialisme espanyol ranci i antiquat. Volem poder decidir nosaltres, d'allò que ens és propi.


És necessari i democràtic. No tingueu por a la democràcia.

dilluns, 19 de novembre de 2007

"Escolta Espanya...Adéu Espanya"

(Article publicat al diari Independent nº 39,Sant Adrià)
Així es com comença i acaba “l’Oda a Espanya” d’en Joan Maragall, podem dir doncs que la figura del català emprenyat és una figura que corre per les venes dels catalans de fa temps, molt de temps.

És molt curiós constatar que quan mires enrere en el temps t’adones que el temps passa, que canvien moltes coses però que hi ha coses que no canvien i una d’elles és el tarannà català, és el mateix “modus operandi” de fa segles, potser la nostra creu.

Com deia aquesta poesia comença fent un crit, posant de manifest la nostra incomprensió intentant mitjançant la didàctica dialogar, intentar explicar que passa però acaba com acabem tots els catalans quan negociem amb Espanya; emprenyats i a més amb un missatge ben clar: esgotada la didàctica i el diàleg només queda sortir d’allà on no ens volen.

Últimament la política a Catalunya és un terratrèmol: recurs contra l’Estatut, apagada a Barcelona, casa gran del catalanisme, caos a Rodalies – Renfe, discurs del President de la Generalitat alertant a Espanya.

I si en pensem profundament que es fa trobarem que es fa la falsa oposició, la famosa didàctica, el intentar explicar, alertar, fins i tot crispar l’ambient per intentar que a l’estat s’adonin de la fustigació a la qual ens tenen sotmesos, no d’ara, des que no som independents i d’això ja en fa 300 anys. Però ja és tard companys, ara els ciutadans de Catalunya ja estan farts d’aquesta situació colonial i mostra d’això són les enquestes on creix el sobiranisme català.

Perquè per fi els ciutadans ens adonem que volem emancipar-nos, que volem ser nosaltres qui resolguem els nostres problemes, que volem que el que és nostre es quedi aquí, que volem que la nostra llengua no mori, que volem sentir-nos lliures. No volem arribar tard a la feina després de 2 hores de viatge en un trajecte Sant Adrià – Castelldefels, no volem que ens continuïn espoliant, no volem que maltractin la nostra llengua, cultura i nació, perquè és un dret humà.
A algú li sorprenen les declaracions del President de la Generalitat alertant a Espanya de la desafecció de Catalunya envers Espanya, només es un intent més de fer didàctica, però com deia abans ja és massa tard ara és massa tard per aturar la figura del català emprenyat i les conseqüències que això porta, per això jo personalment faig una crida perquè agafem la nostra falç, la democràcia, i lluitem contra les hostilitats espanyoles, fem servir el pes dels nostres vots a favor de la Catalunya sobirana i independent.

Perquè catalanes i catalans, adrianenques i adrianencs, ja arriba l’hora, ja toca el dia que cridem com en cridava en Maragall ara fa ja un segle: “Adéu Espanya!”
Rubèn Arenas

diumenge, 18 de novembre de 2007

Jo també sóc antimonàrquic, i què?

(Article publicat a la tribuna del diari Independent nº34, Sant Adrià)
Hem trigat trenta dos anys a assolir la maduresa que ens cal per entendre que a les societats democràtiques és totalment legal qüestionar les pròpies institucions i demostrar-ho públicament, sembla però que en aquest estat no ho entenen això, és el món a l’inrevés.

Resulta que pots cremar fotografies del president del govern que és una persona elegida pel poble, no per designi diví ni qüestions de sang, i només t’exposes a una possible demanda per atemptat a l’honor no massa greu, mentre que quan ho fas a una persona que ens ve imposada per la Llei de Successió que establí el règim anterior que per cert i si a algú se li escapava era feixista, et poden caure de sis a divuit mesos de presó, com deia al començament és el món a l’inrevés.
No és més que la evidència que alguna cosa del sistema falla, que aquesta democràcia de paraula encara viu ancorada en les pors del passat, i ja era hora d’alliberar-nos, ja era hora d’emancipar-nos del franquisme ideològic, i això passa per demostrar en públic una de les primeres llibertats democràtiques: la llibertat d’expressió.

No és que el rei sigui el cap de l’exèrcit i símbol de la unitat d’Espanya, no és que la Corona rebi una quantitat desorbitada per un treball de representació, no és que aquests diners es podrien invertir en els problemes reals de la ciutadania, no és que paguem també les monarquies que es troben a l’exili a Espanya com la grega ni que també li paguem als Savoia, és simplement llibertat d’expressió. Com he començat, jo també sóc antimonàrquic i que vingui qui vulgui a casa meva a buscar-me a portar-me a l’Audiència Nacional i que m’empresonin divuit mesos si volen, perquè em podran buidar les butxaques, el compte corrent, em podran extorsionar, i fins i tot si els hi plau assassinar però no podran acabar amb els meus ideals, no podran acabar amb el republicanisme, ni amb la democràcia.

Em refereixo a la democràcia de veritat, a la democràcia desacomplexada a aquella on els seus dirigents no tenen por a fer-la servir i a adonar-se que la realitat que ells viuen a palau és ben diferent a la del carrer, i aquella democràcia on realment la sobirania resideix al poble i els poders emanen d’ell i la veu la té el poble, tal com era Atenes als albors de la democràcia on el poble decidia el que volia. Avui no en tenim pas veu, perquè encara que se’ns reconegui d’una part se’ns veta la llibertat d’expressió per una altra, i estem encara en una pseudodemocràcia plena de contrarietats, venent una imatge de progrés i ancorats fermament en la por al mateix règim que tenim ara, són la cara i la creu de la mateixa moneda, d’una Espanya que ja no s’aguanta per enlloc, d’un imperi molt decadent, diria que més que mort, ple de malves.
Per això, demòcrates de cor i ment lluitem per la vertadera democràcia que vetlli per la llibertat, pel dret a decidir dels pobles que doni la veu al poble i la tregui als que ens oprimeixen amb la seva ofegadora corda del poder.

Rubèn Arenas